| |
|
Vaig conèixer al Manuel de Solà-Morales l’any 1976 -o potser 1977- quan vaig entrar com a “Secretario de Redacción” a la revista Arquitecturas Bis i estava estudiant a l’ETSAB.
Vaig caure tot de cop a una de les reunions setmanals del Consell de Redacció al carrer d’Alfons XII, amb unes carpetes plenes de textos i fotografies que m’havia entregat el Lluis Domènech feia pocs dies. Estava en marxa el proper número de la revista i calia coordinar el que encara faltava.
D’aquelles primeres reunions, molt divertides però no menys serioses, recordo una certa intimidació
|
|
davant d’aquell grup, tots arquitectes prestigiosos, a excepció de la Rosa Regàs i l’Enric Satué, però que com editora de La Gaya Ciencia, la Rosa, i dissenyador gràfic, l’Enric, Déu n’hi do!
Suposo que, poc a poc, em vaig anar acostumant, i en tot cas no tenia massa temps per pensar-hi. Les reunions eren d’una intensitat extraordinària i jo no parava de prendre notes del que m’havia d’ocupar. En els dies posteriors a la reunió, jo havia de recórrer els despatxos dels membres del Consell de Barcelona per portar o recollir material per la revista. I és així com vaig anar a parar a l’estudi del Manuel al carrer de Santa Magdalena Sofia, a Sarrià. Estudi que, recordo, em va impressionar molt: era un lloc que no s’assemblava als aItres
|
|
estudis d’arquitectes que jo havia conegut. Hi havia poca llum o m’ho semblava, i un petit jardí al darrere d’aquella planta baixa d’una petita torre, i les parets plenes de plànols antics emmarcats de ciutats de tot el món, i el Manuel, que em rebia tan afectuosament. Era l’estudi d’un arquitecte savi i culte que, però, no t’ho feia notar. Com que molt sovint també havia de passar per l’estudi de la Rosa, que estava al costat, per recollir o encarregar fotografies, les meves visites es van anar repetint. I Arquitecturas Bis va viure fins l’any 1985 i aquelles visites i aquell estudi del Manuel han quedat gravades a la meva memòria. / Barcelona
|
|
